Història d'una família grauera, els Gallén Rovira

 A principi del segle passat, per diferents motius i de diferents llocs, arribaren al Grau dos dones treballadores. Una d'elles era Francisca Tárrega Turch, coneguda com Quiqueta la mica, va vindre de Vila-real i als pocs anys de viure en el poble es va casar amb un xicó anomenat Jaume Gallén Trilles, conegut com mases. Per altra banda, des d'un altre poblat marítim, en aquest cas el Cabanyal de València va arribar Serafina Senent Cardona que es va casar amb un dels músics i home dels més festers del poble, Miguel Rovira Luís, conegut com el Caragol.

Encara que per aquells temps ells no ho sabien, els dos matrimonis acabarien sent família ja que dos dels seus fills, uns quants anys més tart, es casarien. Quiqueta la mica i mases van tindre cinc fill. Jaume, Paca, Teresa, Isabel i Francisco. L'Altra parella, el Caragol i Serafina van tenir tres fills més Serafina, Vicentica i Miguel.

Doncs la parella que va unir aquests dos matrimonis i que després ha esdevingut part de l'actual família Beltrán Gallén van ser Francisco Gallén Tàrrega, més conegut com Paco mases, que va nàixer al Grau en 1918 i Vicenta Rovira Senent, coneguda com Vicentica la Caragola, que també va nàixer al Grau en 1923.

Paco mases i Vicentica la Caragola van formar una família treballadora i humil del Grau. Amb el temps i l'esforç, la família de Paco va arribar a tenir tres barques. Dos d'elles anaven al fanal, eren la Vicenta Isabel i la Paca Tàrrega, l'altra era una 'envià' que era una barca més gran que mentre les altres naus es quedaven en alta mar calant, aquesta anava fent viatges a terra per a dur el que anaven pescant i duent el sac de menjar als mariners que es quedaven en alta mar, aquesta era la Consuelo. Paco el mico va ser un home molt compromés amb el poble, i sobre tot, amb les seues festes, i per això va ser un dels impulsor de les actuals festes de Sant Pere ja que va formar part de la primera Comissió que va haver-hi al poble.

Per altra banda, Vicentica la Caragola, també venia d'una família marinera que van arribar a tenir dos barques la Dolores i Angel de la Guarda. Ella junt amb les cosines Paquita i Concha van trencar aquesta dedicació a la mar ja que van muntar una tenda de comestible en el Grau. La tradició no la trencaren elles, sinó que les seves mares que eren pescateres, no volien que les seues filles continuaren amb el seu mateix treball. Per aquest motiu, van fer un esforç per voler millorar la qualitat de vida de les seues filles i van empendre el nou negoci. La tenda va estar oberta front al mercat de 'Sant Pere' fins fa 36 anys.

Paco mases va haver de deixar la mar prompte ja que va esdevenir amb una greu malaltia que es va veure agreujada ja que tenia metralla en el cos, al ser ferit de guerra quan participà en la coneguda 'batalla del Ebro'. Per aquest motiu va passar a terra, en un primer moment, fent feina de 'posero', per a posar-se, més tart, a treballar a la tenda Efectos Navales que estava situada on avui està CaixaRural, en el passeig Bonavista.

Aquest matrimoni va tenir una sola filla, l'actual veïna del Grau, Vicentica Gallén Rovira. Una dona que ha tingut una vida senzilla, plena, amb moments durs i altres feliços, com tots en aquesta vida. Una dona lluitadora, creient, fortament respectuosa i bolcada amb la seua família. Sempre una persona amb interés de saber i aprendre. Ho dic per experiència, , ahh! i pacient, molt pacient.

Vicentica Gallén es va casar amb un dels germans de casa Turch, amb Juan José Beltrán Turch i proba de la feina ven feta son les tres estupendes filles graueres que han tingut. La major és Belén, actualment viu a Alemanya ja que va anar al país germànic amb una beca d'estudis Erasmus. l'Últim any de fer medicina i una vegada acabats els estudis, va trobar feina en aquest país europeu. Per altra banda està Mercedes, Merche per a tot el mon, com la seua germana major va estudiar també medicina, actualment ha aportat l'alegria de la casa tenint dos filles: Núria, que no arriba als dos anys i Clàudia amb poc més de mig anyet de vida. Per últim, i com ha comentat sa mare de forma afectuosa, és la menuda, “la més grauera de totes”, Cristina. Podria escriure molt d'ella ja que ha sigut, per a mi, com una germana, però sols comentaré que en efecte és una enamorada del Grau. I pot ser per això està vivint damunt d'on la seua iaia Vicentica la Caragola va tenir el seu negoci de comestibles amb les seus cosines.

Article publicat en el número 25 de la revista la Barraba del Grau.

Casa Paco 'el Gordo'.

En 1940 obria les seus portes un del comerços més emblemàtics que han hagut en el Grau. Han estat 67 anys d’una família que ha estimat i treballat molt pel nostre poble. El local, situat en Canalejas 1, es pot dir que forma part de l’historia viva del Grau. Un negoci familiar que va ser empeny d’una dona que volia ajudar econòmicament en casa, en temps on es patia molta fam. I un dia, va decidir obrir el quiosc conegut com a ‘Paco el Gordo’. 

Aquesta dona va ser Rosa Ortiz, que estava casada amb Paco Vilar el ‘Xamat’. Aquesta dona treballadora va muntar el comerç amb una taula a la porta de la seua casa i venia orxata i aigua civada casera, tramussos, cacau i alguns pastissets. Dintre, en el que era el menjador de casa, estava la premsa de l’època.

Cap a 1912, uns quants anys avanç d’obrir el que seria el sostén de la seua família, Rosa Ortiz va donar la vida a la seua filla Rosa Vilar, dos anys més tard va nàixer el seu segon fill, Paco Vilar ‘el Gordon’. Tots dos van estar també treballant en la tenda, de fet, el fill xicotet va ser qui va donar nom al quiosc.

Des de ben prompte, tots dos van estar lligats al quiosc. Rosa i Paco Vilar van estar des del primer moment ajudant, en tot, a la seua mare. En un primer moment va ser la filla Rosa qui va estar més volcà en la tenda, ja que el germà estava treballant com a cobrador de l’empresa Soler d’autobusos. Poc a poc, Canalejas 1 va anar canviant el seu aspecte i de la taula fora al carrer, ampliaren el menjador i posaren dins un mostrador de fusta que estava decorat amb dibuixos de ‘Bombardino’.

Als 13 anys d’obrir ‘Paco el Gordo’ moria Rosa Vilar. El quiosc va continuar la seua activitat amb el treball, en un principi, de la seua filla i també de la dona de Paco Vilar, Vicenta Santamaria, de la família del Gansos. De fet, Vicenta Santamaria va deixar el seu ofici de pescatera, just coincidint que feia dos anys que acabava de nàixer la seua primera filla, Marisol Vilar.

Les dos van estar al front de la tenda durant uns anys, fins que amb el temps, Paco ‘el Gordo’ va agafar les rendes del negoci familiar. En un primer moment va demanar una excedència de dos anys de l’empresa on treballava, però a la fi no va tornar mai. Les coses van anar funcionant i anaven fent més gran la tenda, colgaven les revistes al carrer, enganxades en les finestres, seguien fent l’orxata i l’aigua civada casera, van arribar fins i tot a segellar loteria. Paco Vilar va començar a repartir la premsa al llocs oficials que hi havia aleshores com a la Comandància de Marina.

Amb el temps, el Grau va anar creixent i així van decidir ampliar el negoci obrint un altre quiosc, just a l’altra banda del Grau, front del que aleshores era un congelador. En l’actualitat encara existeix com a quiosc i és el situat en el carrer Serrano Lloveras fent cantó amb Magallanes. Aquesta tenda tenia molt d’ambient sobre tot en les festes de Sant Pere, ja que en l’escampat que hi havia enfront, en aquells anys, muntaven la plaça de bous i els ‘auto de choque’.

En un principi, en aquesta local estaven treballant la germana de Vicenta Santamaria, Francisca Santamaria i les seues filles Marisol (que es va casar amb Manuel Valverde) i Rosa Marí Vilar. De fet, el casament de Rosa Mari amb Joan Morales, i el fet de que els dos tingueren que deixar uns anys el Grau, ja que li van donar una plaça com a mestre en Catalunya, va ser determinant per a que traspassaren aquest local. Els dos negocis anaven creixent i cada vegada hi havia més feina, i van decidir deixar aquest local i centrar els seus esforços en el de Canalejas, 1.

Cap als anys 70, el local de Paco el Gordo va canviar radicalment la seua imatge ja que la casa on estava va ser enderrocada, juntament amb la casa que hi havia al costat. En aquell espai es va construir l’edifici que avui podem vore amb els nostres propis ulls. Allí es posarien a viure damunt del quiosc. Amb la reforma del local es va introduir un segon mostrador, es va començar a vendre gelats i més varietat de pastes etc. Este nou local va ser el que va veure fer un nou canvi generacional.

Els tres germans, poc a poc, es van anar fent càrrec del negoci i van jubilar als pares. Encara que estos van estar pendents i ajudant fins que els van deixar. Al mateix temps, començaven a aparèixer fent feines del quiosc una nova generació, els fills que van tenir Marisol i Rosa Mari Vilar: Inma i Manolo Valverde, així com Joan i Pau Morales.

Ja més prop dels temps que corren, entrats els noranta, el local va conèixer el seu últim aspecte, pot ser, el que tots tenim en el cap. Es va ampliar l’atenció al públic agafant tot el local, va créixer amb comoditat, ja que l’anterior es va quedar xicotet, i també amb modernitat. I ja entrat el nou segle, fa uns quatre anys, l’historia de ‘Paco el Gordo’ va tancar les seus portes en el local que el va vore nàixer i va estar regentat per la família Vilar-Santamaria, per a instal·lar-se enfront i estar regentat per Mireia Bastan.

Per cert, la historia continua, i l’ànim de ‘Paco el Gordo’ segueix amb l’esperit dels temps que corren, i gràcies a tres xicones del poble Elena Trujillo, Isabel Miralles i Maria Bernat, que molt possiblement sols han conegut els últims 20 anys de la historia de la tenda, han creat un grup al facebook en record.

Article publicat en el número 24 de la revista la Barraca del Grau.